Excursió al Museu de l'exili de La Jonquera i a la Maternitat d'Elna

Era ¼ de 9 del matí d’un diumenge (el del 24 de maig). Quasi 90 persones de totes les edats estàvem davant del Local Social preparats per gaudir d’un dia que es presentava assolellat , alguns feien cara d’adormits , els altres feia hores que ens havíem despertat, moguts per la il•lusió que ens feia aquesta sortida.

Tot va començar fa uns quatre mesos, quan l’ Assumpta Montellà va venir a presentar-nos la seva novel•la “La maternitat d’ Elna”. Ens va commoure de tal manera aquella història, la d’una dona capaç de capgirar la realitat d’una guerra, que de seguida vam tenir ganes de conèixer l’escenari dels fets.

Però potser valia la pena començar pel principi, veure com i perquè tanta gent va haver de marxar del nostre país i refugiar-se al del costat. Per això, vam decidir que al matí faríem una visita al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera. Els més grans havien viscut la guerra en primera persona, els no tan grans ho havíem sentit explicar als nostres pares i avis i, els joves i els nens, que ens acompanyaven, potser la descobrien per primera vegada, però us puc assegurar que a tots se’ns va fer un nus a la gola i, fins i tot, vaig veure alguna llàgrima rossolant galta avall, durant aquella visita guiada.

Érem tanta gent que vam haver de fer 3 grups, mentre uns eren dins el museu, els altres van visitar el centre cultural del parc natural de l’Albera, amb la visió d’un documental sobre la flora i la fauna de la zona; o es van passejar per La Jonquera.

Cap a ¾ d’una vam pujar als autocars i vam enfilar l’autopista en direcció a Elna. Hi havia retencions (a França el divendres havien fet festa i la gent tornava d’un cap de setmana llarg), i vam trigar més del compte a arribar al nostre destí. A ¼ de 3 travessàvem les portes d’aquell petit palau on la vida havia brotat amb tanta força als inicis de la postguerra. Hi van néixer quasi 700 criatures que sense aquell oasi de netedat i alimentació, probablement haurien mort a la sorra del camp de refugiats, a la propera platja d’ Argelers.

Vam poder comprovar que qualsevol esforç, encara que sembli petit i sense importància, pot esdevenir una proesa. Que una jove mestra suïssa, de poc més de 20 anys, sense massa recursos i exposant la seva pròpia vida, salvés la vida de tanta gent, refugiats catalans, espanyols i també jueus que fugien dels inicis de la 2a guerra mundial, és tota una proesa.

Després de les visites, eren quasi les 4 de la tarda i ens vam asseure a l’ombra dels llorers del jardí de la Maternitat, vam dinar relaxats i en bona companyia, alguns, fins i tot, van tenir temps de fer una becaina, altres feien petites tertúlies i els nens corrien contents per aquell tranquil jardí.

Cap a les 5 vam acostar-nos al poble d’Elna, un petit poble emmurallat, costerut i camperol, amb una catedral romànica i un claustre dignes de veure. La casualitat va fer que aquell dia celebressin el dia de la Infància amb petits espectacles protagonitzats per nens i joves, era com un petit homenatge a l’Elisabeth, la vertadera protagonista de la nostra història.

Al voltant de 2/4 de 8 arribàvem a Quart, conscients que som persones afortunades.